Ja fa algunes setmanes vaig tenir la oportunitat de tornar a l'Encís. Era un dia qualsevol, al matí. Aquesta cafeteria de la Plaça de Cuba significa per mi molt més que un simple espai on anar a pendre alguna cosa. Allà era on, cap allà les 10.30h. o les 11h., anava a esmorzar quan treballava a l'empresa Capgròs. Durant aquella mitja horeta, quan els nens de l'escola estan a l'esbarjo, en S.R., i de vegades la L.B., en M.G. i en J.S., petàvem la xerrada.
Ara recordo aquells moments de plaer on, acompanyats pel menú de mini+cafè amb llet per 1'80 euros, amb en S.R. fèiem psicoteràpia. Comentàvem com vèiem la feina, els companys i companyes, les notícies del dia, les nostres il·lusions i perspectives, provàvem de solucionar el món... Quan ja estava apuntat a llistes d'Educació, li vaig comentar en més d'una ocasió:
-Algun dia marxaré, d'aquí... ja queda menys.-
I així va ser.
Aquell petit local ambientat a l'estil modernista va ser el marc d'una etapa de la meva vida. Solitària, grisa, però amb clarobscurs com els moments compartits a l'Encís. També recordo amb emoció les lliçons de fotografia d'en S.R. comentant les imatges que publicaven els diaris.
A més, estava la companyia del personal de l'Encís, amb el seu propietari al capdavant, encara avui se'n recorden que el meu mini és el de fuet.
La vida doncs, està feta a partir de la trobada o el record de persones, situacions i, evidentment, petits espais com l'Encís, un racó agradable per tornar-hi sempre.
