Repassant el diari de viatge escrit durant la nostra estada a Nicaragua, resulta impossible no tornar-se a emocionar. Visitant les seves pàgines groguenques es poden evocar els moments que vam passar la brigada del 2005 en aquell petit país al melic d’Amèrica. Llegits avui, els apunts a bolígraf esdevenen les petjades d’aquell estiu inoblidable.
Un dels primers apunts no deixa de ser curiós. Data del 19 de juliol i fa referència als aromes que vaig percebre un cop aterrats a Managua. Els defineixo com a “purs, primaris, intensos i selvàtics”, un veritable festival d’essències desconegudes fins llavors pel meu olfacte. La sensualitat de Nicaragua, però, no queda reduida als seus efluvis, sino que esclata als ulls del visitant en forma d’una sinfonia de colors. La seva posició envers el sol, fa que poguem descobrir una gamma de verds fantàstica, inèdita a Europa.
D’altra banda, la primera entrada que fa referència a San Isidro és per comentar la seva arquitectura. Recorda a les edificacions rudimentàries que es van fer a Catalunya durant l’onada d’inmigració nacional dels anys 60 i 70. “Es tracta d’una arquitectura improvisada, feta a trossos i sense cap criteri”, llegeixo, però com a mínim tothom té una vivenda, penso al moment.
“Estamos en lucha”, comenta uns dies més tard en Benedicto, el cap de cooperació de l’Ajuntament de San Isidro. La sentència em queda gravada perquè sintetitza el llegat d’anys i anys de guerra civil. La interpreto com una manera d’encarar-se a la vida, una forma de pensar i de viure, un leit-motiv. Penso que l’empenta d’alguns niques està directament emparentada amb la iniciativa que tenim els catalans. Sens dubte a tots dos pobles ens agrada iniciar projectes per superar-nos dia a dia.
Algunes setmanes més tard, quan toca l’hora d’acomiadar-se, passen per la meva ment tots els moments viscuts. N’hi ha d’agradables i de no tant agradables, i enfatitzo que els darrers dies són “una traca final” que es passa ràpid. No me’n recordava, però a l’última pàgina del diari reposa la següent frase: “Espero poder escriure conclusions a l’arribada a Catalunya”. La pàgina resta buida. Potser la vulguis completar tu…
Un dels primers apunts no deixa de ser curiós. Data del 19 de juliol i fa referència als aromes que vaig percebre un cop aterrats a Managua. Els defineixo com a “purs, primaris, intensos i selvàtics”, un veritable festival d’essències desconegudes fins llavors pel meu olfacte. La sensualitat de Nicaragua, però, no queda reduida als seus efluvis, sino que esclata als ulls del visitant en forma d’una sinfonia de colors. La seva posició envers el sol, fa que poguem descobrir una gamma de verds fantàstica, inèdita a Europa.
D’altra banda, la primera entrada que fa referència a San Isidro és per comentar la seva arquitectura. Recorda a les edificacions rudimentàries que es van fer a Catalunya durant l’onada d’inmigració nacional dels anys 60 i 70. “Es tracta d’una arquitectura improvisada, feta a trossos i sense cap criteri”, llegeixo, però com a mínim tothom té una vivenda, penso al moment.
“Estamos en lucha”, comenta uns dies més tard en Benedicto, el cap de cooperació de l’Ajuntament de San Isidro. La sentència em queda gravada perquè sintetitza el llegat d’anys i anys de guerra civil. La interpreto com una manera d’encarar-se a la vida, una forma de pensar i de viure, un leit-motiv. Penso que l’empenta d’alguns niques està directament emparentada amb la iniciativa que tenim els catalans. Sens dubte a tots dos pobles ens agrada iniciar projectes per superar-nos dia a dia.
Algunes setmanes més tard, quan toca l’hora d’acomiadar-se, passen per la meva ment tots els moments viscuts. N’hi ha d’agradables i de no tant agradables, i enfatitzo que els darrers dies són “una traca final” que es passa ràpid. No me’n recordava, però a l’última pàgina del diari reposa la següent frase: “Espero poder escriure conclusions a l’arribada a Catalunya”. La pàgina resta buida. Potser la vulguis completar tu…
*Article escrit per a la revista RIP de Palafolls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario